UN CIUTADÀ: JOSEP MARIA TODA
Les persones tendim a ser capses tancades, plenes de sorpreses. El senyor Toda, per exemple, un personatge taciturn i solitari que podria fer pensar aparentment en un ésser misantròpic i esquerp, és, per contra, un ciutadà cordial sempre disposat a col·laborar i ajudar en allò que se li demana. I quan es troba entre amics, i enmig d'un diàleg sobre un tema dels mil que li estimulen la curiositat, s'anima sobtadament i es transfigura: es converteix aleshores en un conversador loquaç a qui agrada referir anècdotes significatives, demanar aclariments o encendre la polèmica a base de provocar l'interlocutor. Nascut a Torredembarra (comarca del Tarragonès) el 1928, l'any que ve en farà 40 que va arribar a Caldes, on gosaríem dir que tothom el respecta o l'aprecia: “ em sembla que no tinc enemics ”, ens diu en un moment de la conversa que amablement ha accedit a mantenir amb nosaltres.
 |
- Vinc d'una família de pagesos, però jo no n'he fet mai, de pagès. Vaig acabar estudis de comerç a La Salle de Tarragona el 1944 (poca cosa més que cultura general), i tot seguit me'n vaig anar a Barcelona, on vaig entrar a treballar al despatx d'un advocat. L'any 1959, ja titulat, obro una gestoria pel meu compte, que tanco cinc anys després tot i que funcionava prou bé .
-I per què ho fa, de tancar-la?
- Doncs perquè em capficava massa i la feina m'aclaparava, reaccions que han estat una constant de la meva vida. A fi que em tragués les cabòries del damunt, un amic em va oferir treballar a un establiment hoteler que regentava a Sant Feliu de Guíxols, població on passo uns tres anys desintoxicant-me de l'experiència amb la paperassa. L'activitat no intel·lectual a certes persones ens relaxa.
-De manera que vostè arriba a Caldes procedent de l'Empordà.
- En un moment determinat, aquell mateix amic em demana d'anar a Caldes per ajudar-lo a portar la Pensió Santema , que també era seva. Això passava el 1967. Hi arribo, doncs, dedicat al ram de l'hosteleria, activitat que aviat compatibilitzo amb la de gestor, treballant a casa i a domicili. Finalment, el 1978, coincidint amb la primera reforma fiscal de la democràcia, obro una oficina al carrer de Sant Josep, que el 1985 amplio i trasllado al Camí Ral. Igual que m'havia passat a Barcelona, el despatx va créixer més del que jo, aspirant permanent a una vida plàcida i assossegada, havia volgut. Finalment, el 1998 el tràfec i els anys em superen i diguem-ne que em jubilo .
-Digui'ns com era la vila quan vostè hi compareix aquell 1967.
- Caldes presentava dues cares antagòniques. De Setmana Santa a la Mercè , sis mesos d'explosiva efervescència turística; els altres sis, vivia en una tranquil·litat i una quietud aplanadores. Més de la meitat del cens vivia del turisme i, per tant, el poble suportava amb resignació els inconvenients que se'n deriven, com ara el brogit a deshora, sobretot a la nit, quan hi havia molt ambient .
-I d'on eren, aquests turistes?
- La gran majoria, jovenalla alemanya, que venia d'un país que renaixia, delerosos de sol, d'alcohol i de descobrir la mediterraneïtat. S'allotjaven als nombrosos hotels i dispeses i als annexos respectius, una annexos que triplicaven la capacitat hotelera oficial de la vila. Recordo que l'hotel Jet allotjava membres de l'exèrcit nord-americà destacat a Alemanya. Hi havia també el Colón, Can Manau, el Kalima, la Santema , l'Estrac, el Xamp's, l'Hostal del Mar, el Pinzón, el Fragata. I discoteques i sales de ball: La Mula Coja , Los Ángeles, el Juna Club. I dos bars emblemàtics: el Kalima i el Metro. Pol d'atracció nocturn eren les bitlles (el bowling , com en diuen ara) del Parc Maragall, el primer espai a Catalunya, segons sembla, que es dedicava a aquesta pràctica. Només va faltar que a aquesta allau s'hi afegís el turisme interior, atret per les platges de Caldes perquè eren les primeres amb condicions higièniques dignes pujant de Barcelona. Els dies festius hi havia trens amb passatgers delerosos de prendre el sol que a Caldes es buidaven .
-Fins quan funciona, aquest frenesí?
- Jo diria que a partir de 1972 o 1973 la cosa va començar a anar de baixa. D'una banda, el turisme massiu es torna més exigent i reclama més confort i qualitat de vida durant les vacances; de l'altra, augmenten les segones residències; en tercer lloc, a partir de Montgat es comença a regenerar les platges ; en quart lloc, els domingueros minven .
 Les palmeres del Kalima, un dels llocs caldencs predilectes de Josep M. Toda. |
-Hi ha algun altre moment de Caldes que tingui especialment viu en la memòria?
- Integrat com ja m'hi sentia, recordo gratament els anys de la transició a la democràcia, uns anys d'exaltació cívica. Vaig contribuir tant com vaig saber i poder a fer caliu, a preparar el camí per conviure en llibertat. D'aquella etapa caldrà retenir dos noms: Miquel Navarro, que malauradament ens ha deixat no fa gaire, i Joan Rangel, el millor alcalde de Caldes, la vàlua del qual presumeixo d'haver copsat ben d'hora .
-Els que el coneixem una mica, senyor Toda, sabem que vostè és un devorador compulsiu de diaris i que la història és un dels seus temes predilectes.
- Vaig aficionar-me a la lectura de ben petit, llegint En Patufet i l' Esquitx . Ja adult i a Barcelona (on, per cert, anava al cine o al teatre cinc cops per setmana, de dilluns a divendres) vaig ser lector impenitent del setmanari Destino . El meu interès per la història va paral·lel amb el desinterès progressiu per la ficció novel·lesca. Dins la història, la Segona República i la darrera guerra civil són temes obsessius per als que, com jo, sobrepassem amb escreix els setanta anys, perquè van marcar la nostra infantesa .
-No se'n cansi de fer-ne, d'anys, que les persones com vostè no abunden gens, per desgràcia. Molt agraïts per l'estona que ens ha dedicat i bon dia tingui.
Llanas&Roig
Fotografies: Arts i Lletres
> Portada