JOAN MARAGALL I EL PI D'ESTRAC (i 2)

JOAN MARAGALL I EL PI D'ESTRAC (i 2)

Reprenem el fil de l'article anterior amb el desig previ de deixar clares dues premisses: a) que la creença més estesa, per desgràcia, entre els testimonis consultats és que el pi d'Estrac, ubicat al terme de Sant Vicenç, avui no existeix; i b) que en la hipòtesi que hagués perviscut, no creiem que, amb la documentació avui a l'abast, es pogués identificar inequívocament. Per tot plegat, els quatre sotasignants hem reunit un seguit d'informacions amb el propòsit d'oferir, no pas certeses absolutes, sinó conjectures versemblants. Abans de continuar, per tant, convé relacionar les circumstàncies i els documents, gràfics i textuals, en els quals ens hem basat:

1) El fet que els Maragall Noble, una família nombrosa, es desplacessin al pi fent una petita excursió, cosa que mou a pensar que no el devien tenir gaire lluny del domicili, situat al començament del carrer Ciutat de la Paz.

2) El text del poema, del qual sembla deduir-se al final que, del pi estant, en una posició passablement elevada, s'albirava el mar a l'horitzó.

3) Les cartes i notes de Maragall referint-s'hi, en especial aquella endreça a Salvador Albert de 1910 en la qual diu que la filla Helena, posada a fer el gravat en boix, “interpretà la riera i les mates” (vegeu l'article anterior).

4) Aquest mateix boix gravat per Helena Maragall i reproduït en l'article anterior i al capdamunt d'aquesta pàgina, llocs on, per cert, s'ha donat a conèixer per primera vegada.

5) Dues fotografies procedents de l'Arxiu Maragall, cronològicament datables en l'època de l'escriptor i amb un pi de rerefons, versemblantment el que ens ocupa.

6) Un article de Josep M. Espinàs que, titulat “Siguiendo los caminos estivales de Maragall” i publicat a la revista Destino el 12 de març de 1960 (número commemoratiu del centenari del naixement de l'escriptor), va acompanyat d'una fotografia del presumpte pi i, en relació al tema que tractem, diu el següent: Nos hemos acercado al Pi d'Estrac, muy visible, a la izquierda, desde el puente donde comienza el término de San Vicente. Su copa, de un verde solemne, es curiosísima: recuerda la forma de un hongo, perfectamente redondeada y vaciada como una pequeña cúpula, ”que mai travessa el sol ni la pot moure el vent ”.

7) Una fotografia de 1963 del pi d'Estrac segons la tradició oral .

8) Constants consultes i visualitzacions per internet de l'enllaç Google Earth, que , per satèl·lit, permet aproximar-nos a la geografia més pròxima per localitzar el pi del cas amb una precisió total (longitud, latitud i altura sobre el nivell del mar).

9) Diferents visites dels sotasignants als emplaçaments possibles, on s'han fet fotografies i des d'on s'han pres distàncies fins al domicili dels Maragall.

Proveïts d'aquest bagatge, presentem a continuació una sèrie d'il·lustracions que, singularitzades per números que remeten a uns peus, constitueixen el fonament dels nostres punts de vista. Hem procurat, doncs, no afirmar res que no estigui falcat per un document o un altre. Comencem.

1 i 2. Fotos de l'època del poema procedents de l'Arxiu Joan Maragall. Es tracta, amb tota versemblança, del pi d'Estrac. En la segona, al fons es veu la filera de plàtans de la carretera, que des d'aleshores ha pujat molt de nivell.

3. Fotografia apareguda al reportatge mencionat de Josep M. Espinàs al setmanari Destino el 1960. L'emplaçament es pot situar en el mateix de la fotografia següent: el capdavall de la riera del Balís per damunt de la carretera. La casa que s'hi veu es troba a ponent de la riera, dins el terme de Sant Andreu de Llavaneres.

4 . Fotografia feta per Antoni Buch el 1963. La casa que s'hi veu és Can Blanch, dins el terme de Sant Vicenç. Segons Antoni Buch, el caldenc Antoni Graupera confirmava que aquest era el pi d'Estrac (podria tractar-se del mateix de la fotografia anterior).

5 i 6. Fotografies actuals dels dos pins que es troben, dins el terme de Sant Vicenç, al capdavall de la riera del Balís, per damunt de la carretera. A desgrat de la magnitud, cal descartar del tot que cap d'ells sigui el pi d'Estrac, que en l'època de Maragall ja era un arbre molt voluminós.

7. Imatge procedent de Google Earth que comprèn una franja litoral situada entre la desembocadura de la riera del Balís i el Parc Joan Maragall. La lletra A identifica el domicili dels Maragall; les B ressegueixen la via del tren, camí utilitzat pels Maragall perquè era el més dret i l'únic lliure de terra i de sorra; la C , la desembocadura al mar de la riera; la D, emplaçament dels dos pins de les fotografies 5 i 6; i la E, situació més probable del desaparegut pi d'Estrac (fotografies, 1, 2, 3 i 4). Es trobava aproximadament a 1.600 metres del domicili dels Maragall i tenia les coordenades següents:

Latitud: 41ª 33' 45” N

Longitud: 2º 30' 24” E

I això és tot. Deixem al lector que es pronunciï. Al capdavall, en aquest tema, com en tots, qui més en sàpiga que més hi digui.

Antoni Buch & Manuel Llanas & Joan Puig & Bartomeu Roig

(*) Article publicat a la revista 3viles el març de 2006