JOAN MARAGALL I EL PI D'ESTRAC (1)
Publicat el 1911 dins el llibre Seqüències , Maragall acaba d'enllestir el poema “El pi d'Estrac” el setembre de 1910, després de sovintejades excursions familiars a l'indret on l'arbre s'aixecava. La primera constància escrita d'aquestes excursions es detecta en una carta que el nostre escriptor envia el 14 de juliol de 1907, de Caldes estant, a Enric de Fuentes, dins la qual es localitzen les paraules següents, tenyides de la ironia pròpia d'un pare lletraferit que es troba atrafegat per les obligacions derivades d'una fillada nombrosa:
Cada dia vaig treballant més poc perquè tinc molta feina; veure com les criatures es fiquen al mar, fer volar l'estel... per ells, eh?, anar a l'ombra d'un gran pi a veure tremolar la calitja del migdia, assistir a la sortida de les barques a posta de sol, portar la família a descobrir bons punts de vista sobre el mar, etcètera.
Més de tres anys després, el 21 de setembre de 1910, Maragall fa conèixer per carta al també poeta Salvador Albert la primera versió del poema. De la carta del cas, a més, se'n dedueix que Salvador Albert havia visitat Caldes -i també el pi d'Estrac- temps enrere:
Sota aquell gran pi -se'n recorda?- on tantes vegades se m'ha tornat a fer present l'hora de serenor i espiritual comunió amb vostè, i que ara he visitat sempre solitari, m'han sigut dictades aquestes paraules, que vull comunicar a vostè abans que a ningú, perquè, per lo que abans he dit, aquesta primícia em sembla un deute, i estic cert de que a vostè no li desplaurà que li tornin a la memòria aquella hora exquisida.
A aquests dos testimoniatges epistolars encara se n'hi pot afegir un altre, que Glòria Casals, professora de la Universitat de Barcelona a qui devem l'edició crítica de la poesia de Maragall i les informacions epistolars recollides fins aquí, descriu d'aquesta manera:
El pi-homenatge a Albert també va servir, per aquelles mateixes dates, perquè la filla gran de Maragall (Helena) el gravés al boix, tècnica que li havia ensenyat Pijoan. Ben entrada la tardor de 1910, Maragall envià a Pijoan un full amb el gravat d'un enorme pi i el poema manuscrit; al final del poema una nota diu: “La noia tragué la fotografia: jo vaig calcar els perfils i vaig interpretar la massa de l'arbre: llavores ella ho estergí sobre el boix, i amb el buril interpretà la riera i les mates, i amb cera reinterpretà la copa. Prengui'n la bona voluntat”.
Boix gravat per Helena Maragall
Noble (9x12x2 cm)
El 19 de desembre del mateix 1910, Pijoan, que residia aleshores a Londres, agraeix a Maragall l'enviament del gravat i del poema “El pi d'Estrac”. De la resposta se'n desprèn també que, com en el cas de Salvador Albert, Pijoan també havia estat a Caldes visitant Maragall:
El deute amb vostè m'angunia més que cap altre. Ni ho sé els dies que fan que vaig rebre la seva carta i després el gravat de l'”arbre de la sombra”, aquell pi de Caldetes que em sembla haver-lo vist alguna vegada. Potser encara hi tornarem algun dia tots dos!
Arribats en aquest punt, i a desgrat que és molt conegut, ja és hora que reproduïm el poema que motiva aquest article, si més no perquè el tinguem de referència. Heus-lo aquí, transcrit segons l'esmentada edició crítica de Glòria Casals:
EL PI D'ESTRAC
Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s'està secularment
bevent l'aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent.
Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l'hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.
Jo, a l'hora de la sesta, m'hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d'estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d'aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.
Poema autògraf de Maragall
amb el gravat imprès del Pi d'Estrac (20x30 cm.)
En l'article vinent, que està previst redactar conjuntament amb els nostres amics santvicentins Antoni Buch i Joan Puig, donarem a conèixer materials gràfics (de l'època de Maragall i actuals) per contribuir a documentar el possible emplaçament del pi descrit al poema maragallià.
Llanas&Roig
Les dues il·lustracions, conservades a Arxiu Joan Maragall, es reprodueixen amb l'autorització expressa de la Biblioteca de Catalunya. Agraïm a Dolça Tormo i a Francesca Argimon Maragall les facilitats que ens han donat.
La primera il·lustració mostra el boix gravat per Helena Maragall Noble (9x12x2 cm); la segona correspon al full que Maragall envia a Pijoan la tardor de 1910 amb el gravat imprès del pi i el poema autògraf, tal com expliquem en l'article.
(*) Article publicat a la revista 3viles el febrer de 2006
> Portada