TRENTA ANYS DE LA MORT DE FRANCO

Per poder reflexionar sobre la figura del dictador trenta anys després de mort, Arts i Lletres va organitzar el 29 d'octubre de 2005 una projecció cinematogràfica seguida d'una tertúlia entre els assistents. La pel·lícula triada, Espérame en el cielo, del director Antonio Mercero, va anar precedida d'una documentada presentació, a càrrec de Juan Carlos Calvo, bibliotecari de la biblioteca Can Milans, al voltant de la filmografia sobre Franco. Tot seguit reproduïm el cartell anunciador de l'acte i transcrivim aquesta presentació, publicada a la revista 3viles » del desembre de 2005.





Un dels tabús més arrelats al cinema és la representació, mitjançant actors, de personatges públics en actiu. I especialment quan parlem de caps d'Estat. Evidentment, el fet que no es facin pel·lícules en vida d'aquests anomenats personatges públics ve donat per l'evident rebuig que aquesta representació fictícia pugui exercir sobre el públic i el mateix interessat.
Un aspecte curiós és també el fet que els governants totalitaris no hagin demostrat gaire interès de veure's a la pantalla interpretats per actors professionals. Hitler i Mussolini apareixien als noticiaris i documentals, però mai se'ls va ocórrer promocionar una pel·lícula de ficció sobre la seva vida. Mereix una atenció a part el cas de Stalin i Lenin; ambdós apareixien a evocacions fílmiques del període revolucionari que reforçaven les seves imatges populars.

I Franco? Evidentment li agradava el cinema i li agradava veure's a la pantalla, però va preferir l'àmbit del cinema documental, mantenint-se com a estrella indiscutible del NO-DO durant més de 30 anys. Fins i tot va deixar que una productora particular, sense obeir a cap consigna estatal (o això va fer creure als mitjans), portés al cinema la seva vida personal en una superproducció en cinemascope i a colors, sota el títol Franco, ese hombre (1964), produïda i dirigida per José Luis Sáenz de Heredia.

I si als grans dictadors dels anys trenta els agradava veure's citats en el cinema a través de personatges històrics (com és el cas més típic de Frederic el Gran amb Hitler), Franco es va veure complagut pel productor Samuel Bronston i el seu El Cid (1961, dirigida per Anthony Mann).

Després de la mort de Franco, l'any 1975, els films antifranquistes s'estimaven més no mostrar directament el dictador: a Companys, procés a Catalunya (1978), de Josep Maria Forn, se'l veu allunyat i un actor de doblatge intenta imitar la seva inconfusible veu amb un lacònic" ¡Que lo fusilen!

Per veure Franco cal esperar les celebracions dels cinquanta anys de l'inici de la guerra civil, quan Jaime Camino comença a rodar per la TVE i la RAI Dragon Rapide (el títol aludeix al nom de l'avió que va transportar Franco de les Illes Canàries al Marroc per agafar el comandament de les tropes insurrectes), una crònica dels primers dies de l'Aixecament. A Itàlia la pel·lícula va tenir sortida només a la televisió, però a Espanya es va estrenar als cinemes el 18 de juliol del 1986, amb un acceptable èxit. Per a fer el guió, Camino va recórrer a Ian Gibson i Román Gubern, especialistes en la matèria que van assegurar fidelitat als fets històrics, tot i que la personificació de Franco va ser controvertida.

Als nostàlgics de Franco, no els va convèncer el més mínim, com era d'esperar. A una ressenya publicada a la revista Época , Emilio Romero (que a la TVE dels anys 60 increpava a tot enemic del règim) va considerar que " esta película es históricamente una caricatura grotesca i cinematográficamente es mala ", i afegia que la culpa era d'uns" guionistas de talento insignificante ". Cal dir que les opinions de Romero tenen cert fonament: el Franco que es presenta al film és una espècie d'oficinista dubitatiu i temorós, manipulat per una esposa enèrgica i una mica harpia. Tot i que, històricament, és cert que el juliol del 36 ocupava un càrrec burocràtic i que s'ho va pensar molt abans de sumar-se a la rebel·lió contra el govern constituït.

Des d'un punt de vista estrictament cinematogràfic, Dragon Rapide és un producte bastant digne, tot i que té alguns punts febles. L'acollida global de la pel·lícula va ser favorable. De fet, va "rompre el glaç" pel que fa a la figura de Franco i es considera un precedent vers una altra aproximació fílmica, aquesta vegada en clau de comèdia i sense excessives pretensions historicistes: Espérame en el cielo (1987).

Antonio Mercero és considerat un especialista en les comèdies anomenades "amables" per a cinema i televisió, motiu pel qual el seu apropament al ja mort dictador no pretenia burxar la ferida. En realitat, el protagonista no és Franco, sinó l'amo d'una ortopèdia que per la seva semblança amb el cap d'Estat és allunyat de la seva família i se'l dedica exclusivament a substituir el seu "doble" en aquelles circumstàncies que ho requereixin. Fins i tot, davant les càmeres del NO-DO. Quan, una vegada, aconsegueix escapar i explicar la irreversible situació a la seva dona, li diu que sempre que el filmin li farà un gest específic perquè pugui distingir-lo de l'"original".



Aquesta història del pobre infeliç atrapat en un mecanisme implacable que el condemna a una mort en vida té ressons de La cabina (1972), el producte més celebrat de la primera etapa televisiva de Mercero. Tot i que aquí predomina la resignació i la paradoxa sobre el dramatisme: l'heroi d' Espérame en el cielo és condemnat a una existència anònima, però al mateix temps molt menys mediocre que la que hauria portat a la realitat. Aquests conceptes pirandellians, junt a una clara voluntat d'oferir un retrat fidel de l'Espanya franquista, fan que la pel·lícula transcendeixi una mica la seva autèntica condició, la de producte essencialment comercial basat en un humor molt típic de Mercero, agut en moltes ocasions i que, en d'altres, grinyola.

A destacar la interpretació de l'actor argentí Pepe Soriano, malgrat que no s'assembli gens a Franco. El seu paper doble mereix tots els elogis, ja que sosté la trama principal. A banda d'ell, els únics personatges rellevants són els interpretats per José Sazatornil i Chus Lampreave, ambdós molt ajustats i bastant mesurats, cosa estranya en el cas de Sazatornil. El rodatge es va desenvolupar, en gran part, a escenaris naturals molt vinculats al governant mort: el palau del Pardo, el Valle de los Caídos i, fins i tot, el iot Azor. Tanmateix no es va permetre l'entrada de càmeres al Palau d'Orient que va ser substituït pel Museu Cerralbo.

Si Dragon Rapide era una crònica històrica i Espérame en el cielo una comèdia, la tercera pel·lícula sobre i amb Franco, Madregilda (1993) només es pot qualificar com un esperpent de Valle-Inclán. Al contrari del que succeïa a les dues pel·lícules anteriors, no hi ha un argument lineal la sinopsis del qual permeti fer-se una idea del que els seus autors (Francisco Regueiro i Ángel Fernández Santos) pretenen. Una possible sinopsis seria: en uns imprecisos anys 40, coincidint amb l'escàndol de l'estrena a Espanya de Gilda , Franco es reuneix periòdicament en una taverna de mala mort amb el seu secretari Longinos (l'autèntic protagonista de la trama, interpretat per José Sacritán), un company de l'època africana i un capellà castrense per jugar una partida de mus. Longinos és un pobre diable obsessionat per la mort de la seva dona després d'una violació col·lectiva a càrrec de tot un regiment: quan s'assabenta que Franco va ser qui va ordenar la bretolada li engega un tret a la mateixa taula de joc, però el país no s'adona de res perquè el Caudillo és substituït per un doble.

El Franco que mostra el film és un beneitó, una espècie de nen gran que ha guanyat la guerra per pura casualitat i que es diverteix explicant acudits sobre si mateix. Cal destacar com Regueiro i Fernández Santos repeteixen la situació de Dragon Rapide , insistint a presentar el Generalísimo com un individu anodí, la personalitat del qual fa increïble el seu llarg i còmode govern. També destaca la bona interpretació de Juan Echanove, amb un físic peculiar que s'adapta a les característiques requerides, sobretot a l'escena on ja és mort i rep un esbronc del seu pare (una excel·lent col·laboració de Fernando Rey) al Més Enllà i que serveix als guionistes per reblar aquesta reducció del "gran dictador" a petit enfant mal aimé.

Passats 25 anys de la mort del dictador, va arribar a les pantalles ¡Buen viaje, excelencia !, dirigida per Albert Boadella. Un film salvatgement càustic que deixa com un drap brut l'exèrcit i l'Església que va recolzar Franco i es recrea de gust amb una ferotge caricatura del dictador que s'amplia amb pinzellades iròniques dirigides envers el rei i les caves Pujolet, que fan l'agost a costa de la mort del dictador.





Il·lustracions: Juan Carlos Calvo
i Arts i Lletres Presentació digital de les il·lustracions: Arts i Lletres