JOAN RANGEL: UN ANY DE DELEGAT DEL GOVERN A CATALUNYA (1)

JOAN RANGEL: UN ANY DE DELEGAT DEL GOVERN A CATALUNYA (1)

Ara a primers de maig fa un any que el caldenc Joan Rangel figura al capdavant de la Delegació del Govern Central a Catalunya. No és pas poca cosa: es tracta de la tercera autoritat de casa nostra, després del President de la Generalitat i del President del Parlament. Més encara: Rangel ha arribat on és sense pertànyer a cap federació socialista de les decisives ni a cap de les famílies barcelonines que remenen les cireres des dels temps, almenys, d'Adam i Eva. En l'avinentesa d'aquest primer aniversari hem volgut mantenir-hi una conversa, que ha acabat sent ben llarga i que li agraïm de debò. Tothom qui el coneix sap que Joan Rangel és una persona molt accessible.

-No es pot pas dir que, en política, vostè sigui un sobrevingut.

-Sempre l'he viscut de molt a prop, des de ben petit. Al final de la guerra civil el meu pare, vinculat a la República, es va haver d'exiliar, i un avi meu va morir al camp de concentració d'Argelers, a la Catalunya Nord. A més, i per raons circumstancials (els meus germans són molt més grans que jo), em vaig criar sobretot amb la mare, que a casa guardava una bandera catalana amb les efígies dels presidents Macià i Companys. Per això, quan fa uns quants anys vam inaugurar a Caldes el monument a Companys, vaig poder dir que la seva figura m'era ben familiar .

-Una altra de les constants de la seva vida és la voluntat de formar-se, intel·lectualment i professionalment. Els seus primers estudis superiors, però, resulten, vista la seva situació actual, si més no sorprenents.

-Vaig començar estudiant a l'Escola Nàutica de Barcelona, potser impulsat pel desig de superar els limitats horitzons que tenia al davant. El títol em va permetre treballar a una naviliera de la marina mercant com a primer oficial, responsable de comunicacions. Això era entre 1971 i 1975, i anàvem a Itàlia, al Senegal, a l'antiga Unió Soviètica, a les Canàries. Passàvem onze mesos de cada any embarcats. Per aquest motiu, jo, que m'havia casat el desembre de 1974, vaig plegar poc després. Llavors entro de director de vendes en una fàbrica metal·lúrgica de Tarragona.

-I l'activitat política?

-Per formació i tradició familiar, sempre vaig estar en contacte amb sectors antifranquistes, amb l'Assemblea de Catalunya i amb associacions de veïns. Aquests contactes són especialment estrets amb els nuclis de l'aleshores anomenada Convergència Socialista, embrió de l'actual PSC, que acaba unificant els diferents corrents. Fins a les primeres eleccions municipals democràtiques, que tenen lloc el 1979, el que fem sobretot és fiscalitzar l'actuació d'uns ajuntaments agonitzants, sobrepassats per les circumstàncies .

-Amb aquelles primeres eleccions comença la seva llarga i destacada trajectòria d'alcalde de Caldes.

-El 1979 ens vam presentar sota l'etiqueta d'Agrupació d'Electors i vam guanyar contra tots els pronòstics. L'activisme i el moviment veïnal van ser decisius, en aquella victòria; així i tot, vaig ser alcalde en tant que cap de la llista més votada. Vam fer un govern de concentració, que no ho devia fer tan malament perquè a les eleccions següents, el 1983, trèiem majoria absoluta. En aquella segona legislatura, de 1983 a 1987, vaig cursar la carrera de Dret, que m'absorbia molt de temps; si a això hi afegim el referèndum de l'OTAN, que va perjudicar la credibilitat dels socialistes, s'entén que perdéssim l'alcaldia,tot i guanyar les eleccions, les de 1987. Vam recuperar el govern municipal, però, el 1991, i d'ençà d'aleshores una majoria de ciutadans de Caldes han continuat confiant en nosaltres, cosa que m'omple de satisfacció.

-Com aquell que no diu res, estem parlant d'un quart de segle de dedicació a la política municipal, que d'altra banda deu haver passat per diferents fases.

-Sí, és clar. Jo diria que fins a 1990 bàsicament es va haver d'administrar i prestar serveis i de governar en el sentit d'esbossar el futur. Com que a Caldes tenim un terme municipal tan petit, no hem pogut explotar el territori com en altres pobles veïns, de manera que en aquell moment comença a madurar el projecte de combinar termalisme i cultura. Amb aquesta premissa assumida, a partir de 1991 es defineix un model de creixement i es comença a portar-lo a la pràctica. Aquí la Diputació hi juga un paper de primer ordre, però no hauria estat així si no hi hagués hagut un projecte .

-De vegades es tendeix a devaluar el paper i la importància dels ajuntaments.

-En el meu discurs de presa de possessió com a Delegat del Govern vaig dir que entenia el meu nomenament, en part, com un reconeixement a la tasca dels centenars de persones consagrades a la gestió i a l'administració diària dels municipis. El primer estadi de govern és el dels ajuntaments, i permet tocar i abordar de prop la política autèntica .

Manuel Llanas & Bartomeu Roig

(Acabarà en el número següent)

Il·lustracions: Dos moments de la legislatura passada. En la foto de baix, parlant amb Maya Picasso.
(Fotos: Joan Cunill)

(*) Article publicat a la revista 3viles el maig de 2005.