Verdaguer i el maresme

---

En el marc commemoratiu del centenari de la mort de Verdaguer, el 2002 va aparèixer el volum Verdaguer i el Maresme, obra de Manuel Llanas, Llorenç Soldevila i Bartomeu Roig que va publicar l'Ajuntament de Caldes d'Estrac i la Diputació de Barcelona. A continuació n'extractem i reproduïm el primer capítol, centrat en la relació entre l'escriptor i Caldes d'Estrac.

Jacint Verdaguer a la balconada sobre porxos que circumval·la can Cabañes, a Caldes d'Estrac

Verdaguer i Caldetes

Gravat extret del llibre de Joaquim Salarich sobre Caldes, coetani de les primeres estades de Verdaguer. El carrer de la dreta és el camí Ral, on hi havia la farmàcia Spa; al fons a l'esquerra destaca, coronada per una torratxa i circumval·lada per una balconada sobre porxos, can Cabanyes.

És molt probable que fos Caldes d'Estrac (per a Verdaguer, sempre Caldetes) la primera localitat del Maresme que el nostre escriptor conegués. D'ençà d'octubre de 1880 hi vivia un cosí germà seu, el metge
Joaquim Salarich i Verdaguer, que, malalt d'asma, mirava de refer-hi la salut mentre exercia la professió als banys termals i escrivia uns Apuntes para la historia de Caldas de Estrach (vulgo) Caldetas , llibre publicat el 1882. Fins a la seva mort, escaiguda també a Caldes el 1884, Salarich viu a cal seu gendre, el farmacèutic
Ramon Spa i Torrent, que s'havia casat amb Joaquima Salarich i Giménez (enterrada al cementiri de la població) el 1872 i que tenia la farmàcia, des de la meitat de la dècada de 1860, al número 18 del Camí Ral. Això explica que, en el curs de les visites al cosí, Verdaguer, per no abusar de l'hospitalitat de Ramon Spa i Joaquima Salarich, si més no pernoctés a la fonda Borràs, emplaçada a la riera, en un edifici avui plenament conservat. Ho sabem gràcies a una curiosa carta que el 10 de juliol de 1881 el nostre escriptor envia a Joaquim Salarich i que reproduïm més endavant.

Quan Verdaguer comença a freqüentar Caldes (a partir, com queda dit, de 1880), la població ja acollia estiuejants i forasters, atrets pels banys de mar i per l'aigua termal i usuaris del tren que hi arribava des de mitjan segle. L'aparició d'un establiment com la fonda Borràs s'explica justament en virtut d'aquesta afluència de visitants. Segons sembla, l'Exposició Universal barcelonina de 1888 va acabar de posar Caldetes en l'òrbita de l'estiueig burgès. Arran d'aquell esdeveniment, en efecte, alguns ministres del govern (entre els quals Víctor Balaguer) hi passen curtes temporades; el cos consular de Barcelona hi feia reunions assídues, mig diplomàtiques i mig mundanes, que solia convocar i aixoplugar el marquès de Forbin-Janson, cònsol de França, que s'hi havia fet aixecar una mansió prop del mar; i fins corria el rumor que la família reial en pes considerava la possibilitat de desplaçar-s'hi uns quants dies de vacances. En aquest context, quan circula la notícia que el marquès de Comillas projectava fer-se fer una casa a la població, la plutocràcia barcelonina, impulsada pel ressort infal·lible del mimetisme, s'hi aboca amb entusiasme.

Apunts del natural presos per Apel·les Mestres a Caldes, d'on com Verdaguer, era estiuejant habitual.

A la meitat esquerra de la fotografia es distingeix, amb finestres d'estil mudèjar la Torre de les Orenetes de la família Comillas, i al darrera sobresurten els dos pinacles de la teulada de can Nadal.

La casa dels Comillas es devia enllestir cap a mitjan gener de 1883. Obra de l'arquitecte Josep Oriol Mestres (pare d'» Apel·les Mestres, un altre dels il·lustres estiuejants de la població) i d'estil neomoresc, de seguida és batejada amb el nom de Torre de les Orenetes. Ocupava un solar comprès entre els actuals Camí Ral, carrer Santa Teresa i carrer Sant Pere, on avui hi ha un bloc de pisos construït a principis de la dècada de 1970. Verdaguer data el poema "Vora la mar" a Caldetes el 10 de gener de 1883. Acompanyava aleshores el segon marquès de Comillas, Claudi López, en una supervisió de l'acabament de les obres de la casa. És de Caldetes estant que la matinada del dia 17 s'assabenten d'una tràgica notícia, que Verdaguer conta així a En defensa pròpìa :

Claudi López Bru, segon marquès de Comillas. protector de Verdaguer fins a la ruptura entre tots dos i propietari de la Torre de lers Orenetes.

Allí, una matinada, després de la Santa Missa , vegérem arribar, en un tren exprés, a don Manel Arnús, portador de la per a nosaltres esglaiadora notícia de que aquella nit havia mort don Antoni, son pare, sobtadament. Si hagués caigut un llamp als nostres peus no ens hauria aterrat més.

Un testimoni d'aquesta època, Joaquim Maria de Nadal ens confirma que, efectivament, el banquer Manuel Arnús es desplaça a Caldes per comunicar la mort d'Antoni López en un tren que, en plena nit, fa enganxar expressament a Barcelona, un detall que parla per si sol. A partir d'aquell moment i fins a l'esclat de la crisi (1893) i posterior ruptura, els marquesos de Comillas i Verdaguer passen llargues temporades a la Torre de les Orenetes. Ens ho diu Verdaguer i torna a avalar-ho Nadal, segons el qual Los Comillas eran muy devotos de Caldetas y habitaban a menudo la casa árabe que construyera don Claudio López, y en la que vivía largos períodos del año [..]. Són els anys (entre 1883 i 1893) en què els canvis descrits a Caldes es troben en plena ebullició. Un altre cop Joaquim M. de Nadal, la família del qual, per cert, tenia una casa (avui feliçment encara en peu) davant per davant de la del marquès de Comillas, ens retrata l'ambient del poble amb la descripció impagable d'aquesta escena:

Había en él [a Caldetes] algunos forasteros de elevada posición social que daban el tono, que recibían regularmente y que "tenían salón" al que concurrían también las autoridades locales. El paso de estas personas por las calles o su permanencia en la playa producía cierta sensación. Cuando cierro los ojos, veo aún a la marquesa viuda de Comillas, "Doña Luisita", según la llamaban sus íntimos bajita, regordeta, con el cabello cano peinado liso a los lados de una crencha que le nacía en mitad de la frente paseando por la vereda de la vía del ferrocarril que, a pesar de todas las prohibiciones, era el paseo aristocrático de Caldetas cuando el de los Ingleses no había nacido aún, acompañada por alguna persona amiga (cuando no por una negra de color de ébano que le era muy fiel) y seguida a distancia por una pareja de Mozos de Escuadra .

Verdaguer a la balconada de Can Cabanyes de Caldes d'Estrac als voltants de 1885

Arran d'aquestes estades, Verdaguer emprèn diferents excursions per l'entorn (a l'ermita del Remei d'Arenys de Munt, a can Milans de Sant Vicenç de Montalt, al Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar) i es relaciona amb altres famílies d'estiuejants (com ara la dels Cabanyes, en els jardins de la mansió dels quals se situa, per tradició oral caldenca, la foto de Verdaguer que figura a la sobrecoberta del present llibre). I coincideix sovint amb un seu gran amic, el canonge Jaume Collell, que tan aviat s'estava a can Comillas com a can Nadal. De fet, i valgui com a informació curiosa final, el torrent que separava les dues cases (actualment carrer de Santa Teresa) feia aleshores de frontera entre els termes de Caldes i d'Arenys de Mar. Aquesta realitat municipal afectava la residència de Collell, que, com explica Joaquim M. de Nadal,

Posava a casa del marquès de Comillas, però no hi podia dir la missa, perquè la seva capella pertanyia a la parròquia de Caldetes, en la qual el rector havia de binar, i per això el marquès demanà al meu pare que li permetés de dir-la a la nostra, que formava part de la d'Arenys i, per tant, no quedava subjecta a aquella prohibició. Fou una gran satisfacció per a nosaltres. Això féu que pràcticament el canonge visqués a casa i no fes sinó dormir a la dels nostres veïns.

Descripció i glossa dels textos

La intensitat i la freqüència dels contactes de Verdaguer amb Caldes explica la quantitat de textos que s'hi situen o hi estan escrits. Els que tot seguit transcrivim ofereixen, al marge d'una gran qualitat, l'avantatge d'anar acompanyats de la reproducció d'autògrafs de les versions primitives, cosa que fa que puguem adonar-nos del grau d'elaboració al qual Verdaguer sotmetia la seva literatura.

El primer dels textos, la carta al cosí Salarich ja mencionada, documenta una de les primeres estades de Verdaguer a la vila. El segon, el poema "Vora la mar", és imprescindible en qualsevol antologia verdagueriana. El manuscrit correspon a una fase inicial de la redacció, qui sap si molt pròxima a la data de 10 de gener de 1883 que figura al peu del poema, i consta d'una versió completa i d'una altra amb estrofes soltes, versions escrites sens dubte per separat. A continuació es reprodueix la que deu ser primera edició del poema, apareguda en una publicació periòdica, datada el 15 de novembre de 1891 i acompanyada de correccions autògrafes. Finalment, n'oferim la versió definitiva, publicada dins Flors del Calvari (1896). No cal insistir, ens sembla, en la importància del conjunt, d'una gran transcendència. Els 40 versos de "Vora la mar" es distribueixen en tres parts, corresponents a tres temps: el present (versos 1-12), el passat (versos 13-31) i el futur (versos 32-40). I despleguen una tal quantitat de temes, la majoria de pura filiació romàntica, que converteixen el poema en un dels més rics, suggerents i representatius de l'escriptor. Per començar, la meditació poètica, en solitari i al capvespre (versos 1-4), la desencadena la contemplació de la naturalesa, davant la qual experimenta la petitesa pròpia i, de retop, la humana general (versos 5-8). En segon lloc, la projecció del món exterior a l'interior (versos 9-12), veritable objectiu de la meditació. En tercer lloc, el contrast decebedor entre la realitat i el desig, és a dir, l'amarga constatació dels fracassos acumulats en el passat (versos 13-20 o 25-28). En quart lloc, la fugacitat del temps, que, voraç, tot ho engoleix (versos 21-24, 29-30 o 33-34). En cinquè lloc, la fal·làcia de la poesia, que, enganyosa, ensenya a crear mons de ficció transitoris (versos 35-37), els quals, inconsistents com totes les obres humanes, equivalen a "escriure versos en l'arena". Corol·lari de tot plegat i rèplica immediata al tema anterior, en sisè i darrer lloc destaca l'ànsia d'immortalitzar-se, de perdurar com a home i com a poeta (versos 38-40). Es tracta només d'un afany de glòria literària? Si així fos, no es podria pas dir que la posteritat de Verdaguer (nosaltres mateixos, posem per cas) l'hagi frustrat, aquest desig seu.

Esglèsia del Carme, construïda a la primeria de la dècada de 1880, tal com la devia conèixer Verdaguer

De la prosa que constitueix el tercer dels textos en presentem també una doble versió. La primitiva, fins ara desconeguda, es titula "Lo xurrupí" i està datada a Caldetes el 23 de juny de 1891. La segona i definitiva, amb el títol de "Lo gafarró", es publica més de cinc anys després, el setembre de 1896, quan les circumstàncies de la vida de l'escriptor s'havien capgirat totalment. Enfrontat a tots els poderosos d'aquest món, aquell estiu de 1896 s'havia refugiat a Santa Creu de Vallcarca, aleshores un suburbi despoblat de Barcelona on, endeutant-se fins al coll, havia comprat una modesta finca a fi de salvar una capella abandonada que hi havia. Aquell mateix estiu rebia en aquell indret la visita de dos escriptors: Narcís Oller i Benito Pérez Galdós (potser dues de "les ànimes bones que han passat per allí"). El primer hi havia acompanyat el segon, que, republicà i anticlerical, admirava això no obstant Verdaguer, en la figura i en el cas del qual s'havia inspirat per escriure la novel· la Nazarín (l'episodi d'aquella visita, memorable per més d'un motiu, el descriu Oller a les seves memòries). Des d'un paratge tan desolat, l'escriptor, calumniat i perseguit segons les seves paraules, reinterpreta un text redactat a la Torre de les Orenetes en l'època de prosperitat i triomf personal. I el reinterpreta transformant-lo en una paràbola de la ingratitud humana de la qual se sent víctima. El manuscrit que reproduïm, de quatre pàgines, ofereix sens dubte la redacció primera del text, sobre la qual Verdaguer fa un seguit d'esmenes i addicions posteriors, detectables pel color diferent de la tinta. Unes esmenes i addicions que s'incrementen al final fins al punt, no ja de dificultar la comprensió del manuscrit, sinó també d'oferir dues lectures paral·leles del text. La versió de 1896 presenta molts canvis, començant pel títol, que de "Lo xurrupí" (una alteració de xarrupí, en el sentit de bestiola petita que encara xarrupa quan menja) --que en la redacció primitiva al seu torn era un talleret passa a "Lo gafarró" i acabant per la segona i darrera part del text, molt més elaborada en la redacció definitiva i molt més esquemàtica i fins dramàticament punyent ("han volgut assassinar-me", hi diu) en la primera. En fi: no escau ara endinsar-se en exercicis comparatius, sinó comentar per damunt la prosa que ens ocupa. "Lo xurrupí" (o "Lo gafarró") és, abans de res, un exercici de franciscanisme. Verdaguer arrenca del model forjat pel sant d'Assís, per qui tota la vida experimenta una gran admiració. (Basti recordar que li dedica un llibre, Sant Francesc , que era terciari franciscà i que l'enterren, per voluntat pròpia, abillat amb l'hàbit de l'orde). El poverello , en efecte, es troba al darrere de la tendresa que amara aquesta prosa, en la qual l'amor per les criatures irracionals no constitueix sinó una manifestació més, potser la més emotiva, d'amor a Aquell que les ha creades. En aquest sentit, el paràgraf final, on Verdaguer manifesta el desig que Déu el perdoni per haver interromput les oracions a fi d'auxiliar l'ocell, no és més que una fórmula retòrica. L'escriptor està segur que, en realitat, no hi ha res a perdonar, perquè no ha comès cap falta, ans al contrari: Déu agraeix i valora altament aquests actes d'amor pur. Abundant en diminutius ( niuet, niueró, aucellet, llitet, albeta ), que subratllen la fragilitat de l'animaló i reforcen els sentiments de tendresa, la prosa desplega un seguit d'estratègies narratives de gran eficàcia (com ara la distribució d'oracions interrogatives i exclamatives i la comparació entre l'arquitectura humana i la del niu). La llengua constitueix, de fet, un altre dels punts forts del text. Lèxicament, a la riquesa descriptiva, i començant per la botànica (les albes del jardí són els àlbers, i les grelles són tanys o brots), plena de termes de gran precisió i suggestió ( esllenegar, esportellament, esllavissada ), s'hi afegeix un seguit d'expressions idiomàtiques (com sentir-se de la caiguda, davallant de boca o fer festes ) que qui sap si avui estem en camí de perdre per sempre.

El títol factici de "Vinc de la platja" encapçala una prosa poètica sense datar d'una gran bellesa, que concentra en escasses ratlles un variat repertori de recursos retòrics. El mar vist com un organisme viu, habitat per déus, nimfes i fades, traeix una concepció d'aquesta realitat ben pròxima al paganisme mediterrani. Sens dubte, Verdaguer es deixa endur aquí per la força d'atracció d'un panorama de gran seducció sensitiva. Altrament, el text, vinculable als poemes en prosa del simbolisme francès, en preludia d'altres del mateix caire que Rusiñol i diferents escriptors modernistes posen en circulació posteriorment.

Finalment, l'últim dels manuscrits reproduïts recull sis seqüències (la primera, materialment diferent de les restants) d'un poema sobre una capella de la mare de Déu del Carme, situada explícitament a Caldetes però no pas coneguda ni documentada. Podria relacionar-se, però, amb una capella dedicada a santa Bàrbara i situada al marge de la carretera que uneix Caldes amb Sant Vicenç de Montalt. Com se sap, aquesta santa s'invoca per demanar protecció en les tempestes i potser Verdaguer la confon amb la mare de Déu del Carme. Per contrast, la primera d'aquestes seqüències es refereix a un temple consagrat a la mateixa mare de Déu que, emplaçat al davant mateix de l'estació de tren, encara es conserva (s'inaugura entre 1882 i 1883, quan Verdaguer ja hi anava, a Caldes), però les restants es refereixen a una capella de la part alta de la vila de forma inequívoca. El caràcter fragmentari i provisional de l'escrit explica que sigui inèdit. Tenim al davant, en efecte, un esborrany, altrament molt il·lustratiu de la forma de treballar de Verdaguer, que deixa espais en blanc quan no troba el terme escaient, que esbossa diverses possibilitats quan no acaba de decantar-se per alguna de concreta entre les que se li presenten o que, en fi, com a la sisena i darrera secció, redacta apunts en prosa per poder-los elaborar més endavant. Pel que fa al contingut, es tracta d'una mostra de devoció mariana més o menys convencional, de la qual convé destacar la darrera part, que narra un miracle de la mare de Déu amb un desenllaç de gran emotivitat lírica.

Textos de Verdaguer

[Carta de Verdaguer a » Joaquim Salarich ]

Barcelona, 10 de juliol de 1881

Molt estimat cosí: l'última vegada que he estat a Caldetes, vaig quedar-me a dormir a la fonda Borràs per marxar a Portbou a les 5 del matí, i, pensant al vespre quedar-m'hi també, lo tren no s'hi aturà. Lo resultat d'això és que no paguí el gasto de [la] fonda, i suplico que V. ho faça per mi, excusant-me amb lo senyor Borràs, a qui no tornaré a veure de temps, al contrari de lo que esperava.

Memòries a tota la família i a D. Lluís, a qui, com a tots vostès, sento no poder tornar a veure per ara.

Seu de cor, en Jesús i Maria.
Jacinto Verdaguer, Pvre.

Vora la mar [text complet]

Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
cap a occident, quan l'astre d'or declina,
me'n pujo a meditar.

A la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel i sa grandesa
m'aixafa com un pes.

Escolto i parlo amb les onades belles
que em guarden tants records;
m'agrada tant de desvetllar dins elles
mos somnis que són morts!

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vidre, d'or i argent!

Poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons;

vaixells que amb tot son aparell s'ensorren
en un matí de maig;
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig;

idees que m'acurcen l'existència,
duent-se'n mon ardor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van,
si no tinc res, les ones que ara vénen
digau-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons,
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?

Lo que escriguí en la pols, la pols ho esborra,
qui mai hi hagués escrit!
Què só, Senyor, què só? Só un gra de sorra
del mar de l'infinit!

Vora la mar [estrofes i versos solts]

quan trenca el sol la ratlla ponentina
sobre ponent quan l'astre ja
quan l'astre rei cap a son llit s'inclina

Eixes ones mirall de les estrelles
me guarden tants records
que m'agrada sovint reveure en elles

mos
odes
himnes
càntics

Per què escriure mes versos en l'arena?
platja del mar dels cels
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels!

Manuiscrits 382 5 f 100 v, 367 8 f 207 i 382 5 f 101 v a/b

Vora la mar [versió definitiva]

Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

Caldetes, 10 de gener de 1883

Manuscrit 381 19 f 85 r del fons de manuscrits de Verdaguer de la » Biblioteca de Catalunya. Segona fase de l'elaboració de "Vora la mar" amb correccions autògrafes

Jhs

Lo xurrupí

Caldetes, 23 juny 91

Estant aquesta tarda amb lo breviari a la mà, passejant per entre les albes del jardí, que feien molt bona ombra, n'ha caigut sobtadament un aucellet, no plomat encara; he aixecat los ulls a l'espessa brancada, hi he vist en un forcat / rebranc un niuet un xic esllenegat d'a on, entre brossa penjanta / bolles de brossa voleianta sortia de tant en tant algun eixerit capet, com demanant auxili. L'aucell nial, que estava ja entre mes mans atordit, sense poder endevinar què li passava, no sé si s'haurà sentit de la caiguda, mes no mostrava altre sentiment que la gana, obrint un davallant de boca enorme per [a] un aucellet que cabia en un didal. Talment era tot boca. Hauríeu dit que no tenia més que boca. Los infantons de la casa, aixís que ho han vist, ne voleu de festes al pobre aucell caigut? Potser se recordaven d'haver caigut també del bressol alguna volta i tot era mirar de primer si era mort o viu, i després si caldria retornar-lo amb alguna cosa. Tots lo volien obsequiar, totes les mans lo volien tenir i amoixar, tots los llavis lo volien besar i, trobant-lo enfredorat, tots los cors lo volien escalfar. L'un se l'en volia portar a la gàbia; l'altre tenia pretensions ignocentes de fer-li un niu millor que el de l'arbre; l'altre parlava de portar-lo a son llitet, a on s'escalfàs i es revingués de la forta sotragada.

Pobres aucellets! L'amor que us tenen los ignocents infants, quina inventiva té per trobar-vos martiris nous, per butxinejar-vos i fer-vos morir entre llargues agonies! Son afecte, tan dolç i agradós per nosaltres, vos dóna la mort sense remei, mort que després porta dol i llàgrimes i sospirs als que l'han causada!

Abans que hora tan trista no arribe al pobre xurrupí, i per traure'l tot seguit de les mans de tan amorosos botxins, vaig a buscar una escala i, prenent-lo a les mans tendres, als besos i a l'amor tirànic dels nins, lo pujo jo mateix al niu que negreja entre les fulles argentines de l'albeta. La vella anava de branca en branca pels arbres veïns i feia alguna volada al voltant meu, cada vegada més a prop, i amb son piu-piu semblava dar-me a sa manera grans mercès i gràcies per haver-li salvat un fill, tal volta lo més anyívol i, per tant, lo més estimat de la niuada. Los noiets, que comprenen més que ningú la veu de l'amor de les mares, s'alegren d'haver-se privat d'aquella joguina d'una estona [i] me mostren son agraïment amb rialles festives i dites falagueres per tornar un fill a una mare desesperada.

Asseient-me de nou a l'ombra de l'arbre, reprenc lo breviari que he deixat de bocaterrosa sobre l'herba, creient que el Déu de l'amor me perdona l'haver trencat un salm de les vespres, que avui eren dels Sants Àngels, per haver estalviat una nit de dol a una pobra família / niuada de xurrupins. Quan al cap d'una estona, refets ja del sust, tornaven a piular com si es diguessen i contassen uns als altres dels de dalt lo capgirell del que ha caigut a baix en la terrible esllavissada catàstrofe, son xiu-xiu i senzilla cantúria, barrejant-se amb la xerradissa i alegre cridòria dels infants, m'ajudava a resar amb ses veus tendres i pures i a lloar a Déu, donar-nos mercès per aquella bona obra tan senzilla.

Algunes bones ànimes han vingut a compartir mes cuites [i] eixugar mos plors; des dels primers dies d'aquesta primavera, les floretes han vingut a somriure en mon hortet com si fos l'home més feliç del món, i els aucellets, amb ses cantúries, han vingut cent voltes al jorn la [a] omplir-lo d'alegria. Entre ells ha vingut un tallaret a cantar-hi albades cada matí, al peu de ma finestra, i jo l'he pres per aquell que salví en lo jardí de la Torre de les Orenetes. L'agraïment d'aqueix aucellet m'aconsola de la ingratitud de molts hòmens, per qui he fet més que pel pobre tallaret i han volgut assassinar-me. Beneïda sia la Providència. Problemes eren aqueixos superiors a mos coneixements en l'art de construir allotjaments en los arbres. Lo cert és que un dels allotjats havia capgut [caigut] daltabaix del niu i que en veia sortir lo capet d'algun altre que potser ja sorralava (?) rost avall, demanant auxili espellofat i entre la brossa que el vent feia voleiar cap avall.

Més he fet per alguns hòmens que per aqueix pobre aucell, per les moltes que penjaven llur niu en son ample ràfec i anaven i venien en perpètues evolucions i com a colomar lo voltaven des del matí fins [a] entrada de fosc.

Manuscrits 1828 f 83 r, 1828 f 83 v, 1828 f 84 r i 1828 f 84 v

Lo gafarró

I

Estant aquesta tarda passejant amb lo breviari a la mà per entre les albes del jardí, que feien molt bona ombra, n'ha caigut sobtadament a mes plantes, tot xerricant, un aucellet no plomat encara. He aixecat los ulls a l'espessa i atapeïda brancada i, part damunt de les primeres grelles, per una escletxa he obirat un niuet de gafarrons que s'esllenegava. ¿Era que l'arquitecte havia feta la casa massa petita? ¿Era que havia deixat los fonaments massa enlaire o bé que, no comptant amb la creixença de la família, havia donada poca fermesa i estabilitat a les parets foranes.

Problemes eren aqueixos superiors a mos coneixements en l'art de construir allotjaments en los arbres. Lo cert és que un dels allotjats havia caigut daltabaix del niu i els altres devien tenir-ne un peu fora, rost avall, puix entre la brossa voleianta de la desfeta s'hi veia gran bellugadissa i se sentien crits com de qui demana socors en un perill imminent. L'aucell niual, que estava trèmul entre mes mans, esporuguit, sense poder endevinar lo que li passava, no sé si s'hauria sentit gaire de la caiguda, mes no mostrava altre mal que el de la gana, obrint un davallant de boca verament enorme per a un aucellet que cabia en un didal: talment era tot boca. Los nois de la casa i del veïnat, aixís que l'han vist, ne voleu de festes al pobre aucell caigut? Potser se recorda­ven d'haver també caigut alguna vegada de llur bressol i tot era mirar si s'havia fet mal i si caldria retornar-lo amb alguna cosa. Tots lo volien obsequi­ar i servir, totes les mans lo volien tenir i amoixar; tots los llavis lo volien ­besar i, trobant-lo enfredorit, tots los cors lo volien escalfar. L'un se'l volia portar dins una gàbia que tenia en sa cambra; l'altre tenia pretensions in­nocentes de fer-li un niu millor que el que sos pares li havien fet dalt de l'arbre; l'altre parlava d'endur-se'l a son llitet a on s'escalfàs i es revingués de la forta sotragada. Pobres aucellets! L'amor que us porten los infants, quina ­inventiva té per donar-vos martiris nous i inesperats entre divertiments i joguines! Son afecte, tan dolç i agra­dós per a nosaltres, a còpia d'amoixa­ments vos dóna la mort sense remei, mort que després porta dol i llàgrimes i sospirs als qui l'han causada.


Abans que hora tan trista no arribés al pobre gafarró, ajudat d'una escala de mà pugí a adobar, tan bé i senzilla­ment com sapiguí, son niueró, tapant amb flocs de la mateixa brossa l'esportella­ment que s'hi havia obert amb l'esllavissada i apuntalant-lo amb alguna grella. Després, arrencant-lo, vulgues no vulgues, de les geloses mans de sos amoroso­s botxins, que l'ofegaven a petons, lo pugí amb tot compte a son bressol, amagat entre les argentines fulles de l'albeta. La vella, atenta a tots nostres moviments, anava de branca en branca pels arbres veïns, i de tant en tant s'arriscava a fer una volada al meu vol­tant, cada vegada més confiada i més a prop, i amb son piu-piu semblava do­nar-me, a sa manera, grans mercès per haver-li salvat un aucellet, tal volta el més anyívol i, per lo tant, lo més estimat de la niuada. Los noiets, que comprenen més que ningú la veu de l'amor materna, s'alegren d'haver-se pri­vat generosament d'aquella joguina d'u­na estona, per l'obra de caritat de tornar un fill a una pobra mare deses­perada

Asseient-me després a l'ombra de la mateixa alba, reprenc lo breviari, que havia deixat de bocaterrosa sobre l'her­ba, creient que el Déu de l'amor me perdona l'haver trencat un salm de les vespres, que avui eren dels Sants Àn­gels, per estalviar una nit de dol a una pobra família de gafarrons. Quan, al cap d'una estona, refets ja del sust, tor­naven a piular los fills i a cantussejar los pares, com si volguessen parlar uns amb altres de la catàstrofe passada, son xiu-xiu i senzilla cantadissa, barrejant-­se amb l'alegre cridòria dels infants satisfets de la bona obra, em semblava que veus més tendres i pures feien cor amb la meva, ajudant-me a resar com­pletes i a lloar a Déu.

II

Escriguí aquestes quatre ratlles a Cal­detes, una de les últimes tardes que he passades en lo jardí de la torre-palau que nosaltres anomenàvem de les Orenetes, per les moltes i moltes que pen­javen llur niu d'argila en son ample ràfec i anaven i venien en alegres evolucions al voltant de la casa, des de les primeres hores del matí fins a entrada de fosc. Jo, que allí tenia també mon niu, me'n trobí un dia, a semblança del gafarró, a l'hora més impensada, caigut daltabaix i enmig del camí ral, com la cisanya i males herbes que hi llencen los pagesos a ser trepitjades i mòltes pels peus de tots los viatgers i per les rodes de tots los carros. Mes, lo que havia jo fet amb l'aucell desniuat, ho féu amb mi la mà adorable de la di­vina Providència, collint-me del fang i, salvat de l'horrible naufragi, duent-me a aquest niu segur, encara que senzill, de Santa Creu de Vallcarca.

D'hores d'amarga soletat bé n'hi he passades, com ho pot comprendre qui haja rodolat com jo de la cima més alta a la pregona vall, i de la grandesa a la pobresa. De penes, Déu me n'hi ha en­viades moltes, mes també m'hi ha donat algun consol. Algunes ànimes bones han passat per allí; les flors foren amatentes a somriure'm en mon hortet, des deIs primers dies de la primavera, com en altre temps i millor encara; i els aucellets han vingut cent voltes al jorn amb ses cantúries a omplir-lo d'alegria. Entre ells s'ha deixada sentir més d'un matí la veu d'un gafarró sota la finestra de ma cambra, com si en ella dormís l'home més feliç de la terra. Jo l'he pres per aquell que salví en lo verger de la Torre de les Orenetes, i aqueix pensament m'aconsola de la ingratitud de molts homes.

(Revista L'Atlàntida, 15 de setembre de 1896)

["Vinc de la platja..."]

Manuscrit de "Vinc de la platja" (386 I f 17 v del fons de manuscrits de Verdaguer de la Biblioteca de Catalunya)

Vinc de la platja; dues hores he estat passejant amunt i avall pels amples arenys que, del poble d'aquest nom, duen a Caldetes. Allisada per les fortes ones, la sorra jeia fina i sens un plec, com una catifa que un adornista entès acaba d'estendre, i les blanques petxines, únic adorno d'eixos tapissos sense fi, cruixien sota mos peus, si no fugien dringant, com peces de llauna inservibles que llencen los llauners davant sa porta. Aquella cruixidera incessant, aquella trencadissa, ha anat creixent acostant-me més a la mar, i m'ha semblat ja un petit gemec de la naturalesa, i entre respectuós i afadigat m'he aturat a seure sobre un roc a mirar-me per mil·lèsima vegada / una vegada més aquells petits objectes, a escoltar (anava a dir paraules d'enuig o de festeig) les rumors de les onades al besar-les i o al llançar-les per sempre de llur si. Que blanques i hermoses m'han semblat! Poden haver servit de joguina als tritons entreamaliats i al mateix Neptú en sa petitesa, i de platets de pisa i d'escudelles de cristall a les nimfes de la Grècia i a les fades del mar del nord. Amb quin pi[n]zell tan fi estan donades ses lletades de blancor, ses ratlles negres, sos punts.

[Esborrany de poema sobre la capella del Carme]

[I]

Dels mariners dolcíssima patrona,
perquè vora la mar
des de a Barcelona
voleu un altre temple i un altar.
Per veure venir
als fills de vostres virginals entranyes
i a l'arribar a
deixar eixes muntanyes
poder-los beneir.

[II]

Dels mariners guia
des de vostre altar
de la mar estel
guiau-nos, Maria,
oh estrella del mar
pel camí del cel

Estrella divina
que el món il·lumina.

És vostra capella
de cara a la mar
al peu de
per poder des d'ella
los barcos guiar.

Del[s] mariners guia,
estrella del nord,
del cel, oh Maria,
guiau-nos al port.

[III]

A Caldetes hi ha una capella
i en ella una estrella,
l'estrella del mar.

De lluny quan la veuen
damunt de l'altar,
la que tot lo món salva,
l'estrella de l'alba
que ens ha de guiar.

Lo marí que a l'anar-se'n s'hi gira
lo mariner qu
pescador
lo marí que a sa terra se gira
que pàtria mir
la llàntia quan s'obira
se posa a plorar
allà hi ha exclama
la que us ama.

[IV]

Ella, és ella la Verge del Carme,
guardar-me
la que ha de tornar-me
guiar-me l'esposa i los fills ella és ella la que ha de
per mars sense fi guiar-me
a blau de terra molt llunya
la que ha de salvar-me
durà a Catalunya de tots los perills
mon vaixell
nan

Tots anem en lo món de viatge
que anem de viatge
de la terra al cel Oh Maria, veniu a guiar-me,
en la terra Maria del Carme
tots som viatgers. siau mon estel.

[V]

Lo poble està estès en forma de mitja lluna
vora la mar.

Damunt hi ha una capella de Carme,
aquella és la patrona del poble.
Los mariners no surten sense encoma[na]r-s'hi.

[VI]

Uns pescadors un dia tingueren gran
temporal

la barca se'ls trabucà i eren perduts.
Lo patró reclamà l'estrella de la mar
i es trobà sobre la barca com duit
per un braç fort; sos fills
hi muntaren també ajudats per força
sobrehumana.

Aixís que arriben a terra
se'n pugen cap al serrat,
que corona la capella
de l'estrella de la mar.

La Mare de Déu del Carme

tenia el mantell mullat.

Manuscrits amb esborranys de poemes sobre la verge del Carme
(386 1 f 19 r, 386 1 f4 v, 386 1 f5 v, 386 1 f6 r, 386 1 f7 v i 286 1 f8 v, del fons de manuscrits de Verdaguer de la Biblioteca de Catalunya)

Procedència de les il·lustracions
Arxiu família Cabanyes (Caldes d'Estrac)
Arxiu Núria Serra-Francesc Vila (Caldes d'Estrac)
» Biblioteca de Catalunya
Joaquim M. de Nadal. Un "tros" de Barcelona. Caldetas 1800. Barcelona: Dalmau y Jover, 1951
Joaquim Salarich. Apuntes para la historia de Caldas de Estrach (vulgo) Caldetas. Barcelona: La Renaixença, 1882

© Manuel Llanas i Llorenç Soldevila
Documentalista: Bartomeu Roig i Badia
Edita: Ajuntament de Caldes d'Estrac
Amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona
Desembre de 2002