LA TORRE DELS ENCANTATS: QUÈ N'HAN DIT (1)

Dibuix del piloti B.R.G. de Canet (1778/79)

Amb l'objectiu de facilitar l'accés a una sèrie de fonts informatives no sempre fàcils de consultar, aquest article pretén recopilar una selecció de testimoniatges que, del segle XVIII al XX, han deixat escrits sobre la Torre dels Encantats un seguit de viatgers, escriptors, geògrafs i historiadors. De bon començament, el lector constatarà una realitat compartida per tots els textos exhumats: per més que la Torre dels Encantats pertanyi de fa segles al terme municipal d'Arenys de Mar, els diversos autors que en parlen s'hi refereixen sempre quan arriben o es troben a Caldes. Abans de verificar-ho, però, farem una incursió en l'etimologia del topònim.

No caldria ni puntualitzar que el nom d'´Encantats` no prové de cap encanteri ni fantasmagoria ni té relació de cap mena amb la llegenda de Fàtima, la princesa mora que, malalta de lepra, es refugiava a la torre de dia per poder, de nit, desplaçar-se als banys termals que al capdavall la curarien. Segons tots els indicis, aquesta llegenda neix en la imaginació exaltadament romàntica de Joaquim Salarich, que la difon per primera vegada en el seus apunts històrics sobre Caldes, un llibre amb informacions que sovint s'han d'agafar amb pinces. En qualsevol cas, l'etimologia més versemblant es relaciona amb un significat concret del nom ´Encant` i del verb ´Encantar`. Segons el Diccionari català-valencià-balear , el terme ´Encant` té dos sentits rectes i un tercer de figurat (que és el que podem aplicar en el cas que ens ocupa): 1. Venda. 2. Lloc on es venen coses usades. 3. Lloc desendreçat, on hi ha moltes coses reunides en desordre. Per part seva, el verb ´Encantar` també equival a vendre a l'encant i a subhastar. D'acord amb tot plegat, l'adjectiu derivat `encantats´ vindria del fet que, pels voltants de la torre, s'hi va localitzar una colla d'objectes variats i escampats, restes sens dubte del poblat ibèric que hi va haver entre mitjan segle V a.C. i mitjan segle I a.C. De fet, la torre mateixa, construïda al segle XIII, es va aixecar amb carreus procedents de l'esmentat poblat. Val a afegir que aquesta hipòtesi interpretativa, la més probable, ja va ser apuntada temps enrere per Josep M. Pons i Guri. També convé mencionar el fet curiós que, durant molts anys, el nom d'´Encantats´ només s'utilitza a Caldes; mentrestant, a Arenys se'n deia la Torre de Caldes. Dit tot això, comencem.

Tres textos del segle XVIII

En l' Explicació del poble de Caldes d'Estarac o Caldetes , text integrat dins el cèlebre Calaix de sastre , Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, escriu això cap a finals del segle XVIII : "Tal poble queda circuït de muntanyes, i a la part de llevant, sobre, és lo castell dels Encantats, que és un torreó rodó com de moros amb merlets, circuït de muralla".

Per part seva, al volum VII de l' Atlante español o Descripción general de todo el reino de España (1783), el seu autor, Bernat Espinalt i Garcia, quan arriba al corregiment de Mataró hi Incorpora un capítol sobre el Lugar de Caldas de Estarach on al final llegim: "Tiene este lugar para la defensa de su playa dos torres, la una llamada de Bayls [Valls? Balís?] y la otra de los Encantados ".

Dues torres emblemàtiques del paisatge caldenc

Més escarides resulten encara les notícies sobre la torre del funcionari reial Francisco de Zamora, que en el Diario de los viajes hechos en Cataluña el 5 de gener de 1787 anota: " Salimos de Arenys para ir a Caldetas, viendo a la media hora la torre de los Encantados".

Tres textos del segle XIX

De formació romàntica com Salarich, Víctor Balaguer escriu això en el capítol consagrat a Caldes de la seva Guía de Barcelona a Arenys de Mar por el ferrocarril (1857):

En Caldetas de arriba hay tres torres que datan de la época de los moros. En la altura que domina a Caldetas de mar hay otra torre de la misma época, bastante bien conservada, con sus almenas y cuerpo avanzado de fortificación. Los geógrafos la llaman torre de Caldetas, los naturales de la comarca torre de los Encantados , y los militares, que ahora tiene establecido en ella telégrafo, la patona .

Los habitantes del pueblo dicen que cada año, en el día de San Juan, si el cielo es claro y el sol brillante, la sombra de la torre de los Encantados se refleja en la plazuela que hay delante de la posada de Montserrat en Mataró. También dice otra tradición, que en boca del pueblo corre, que había un camino subterráneo que conducía de esta torre a la playa, pero no se hallan hoy vestigios de este camino.

En cuanto a su nombre de torre de los Encantados , la tradición no lo explica más que contando la fábula de que, en tiempos antiguos, muchas noches se veía luz en las ventanas de la torre y se oían gritos, risas y gemidos, acompañado todo ya de choques de vasos y botellas, ya de ruido de armas, algazara que se achacaba a los demonios o encantados que se habían apoderado de la torre haciendo de ella su habitación.

[ Continuarà ]

Arts i lletres

(*) Article publicat a la revista 3viles el gener de 2005