LA FUNDACIÓ PALAU DE CALDES (i 2). *

---

CONVERSA AMB JOSEP PALAU I FABRE

Josep Palau i Fabre

En el primer article dedicat a la Fundació Palau incidíem en la seva importància objectiva i n'entrevistàvem el director, Eduard Vallès, a fi que ens en descrivís els fons, els serveis i les diferents seccions. Inaugurats oficialment els dos edificis de la Fundació a finals de febrer, avui ens acull el seu president i promotor, Josep Palau i Fabre, que amablement ha accedit a parlar-nos de la iniciativa des dels seus orígens més remots. Tenim el privilegi, així, de conèixer de primera mà com s'ha anat materialitzant l'ambició de tota una vida.

- Ens equivoquem, senyor Palau?

- No, no s'equivoquen. Més ben dit: s'equivoquen per defecte, perquè a la Fundació hi ha anat a parar també la col·lecció d'art formada pel meu pare, Josep Palau i Oller, que era artista pintor. Professionalment, però, es guanyava la vida fent de decorador de cases i pisos, en una època en què molt sovint la burgesia es feia fer els mobles per encàrrec. Treballava també per a la indústria tèxtil en qualitat de teòric, fent dibuixos de teixits. Precisament, no fa gaire vaig fer donació de quasi un miler d'originals seus d'aquests al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa .

- El seu pare és, doncs, qui li encomana l'afició a col·leccionar obres d'art?

- En efecte, aquest ambient i aquesta afició els vaig viure a casa des de petit. A l'exposició permanent de pintura catalana de la Fundació hi ha una colla de mostres, algunes ben rellevants, del col·leccionisme patern. L'aquarel·la d'Isidre Nonell, per exemple, avui d'un gran valor material, o la pintura de Torné Esquius,, de la seva etapa parisenca. De vegades eren obsequis que rebia, com la pintura de Josep Mompou (amb qui el meu pare compartia taller) o la de Domènec Carles, que va ser el seu regal de casament. El pare formava part, abans de la guerra, de l'Associació Joan Merli (famós marxant i crític d'art de l'època), fet que permetia triar obres d'art dues vegades l'any a base de cotitzacions mensuals. Per aquesta via va adquirir els Grau Sala, Gausachs i Villà que es poden veure a la Fundació. Recordo també que em duia a veure exposicions, com una de Pau Gargallo, el 1935, que em va permetre conèixer personalment l'escultor. No es fa estrany, en aquest context, que ja abans de la guerra jo comencés una col·lecció pròpia. Amb els diners cobrats pels meus primers articles vaig comprar un dibuix de Francesc Gimeno, que més endavant vaig canviar per una altra obra .

- I l'interès per Picasso, d'on arrenca?

Obres de Josep Palau i Fabre

- D'un any ben concret, 1933, i d'una revista, Art , que dirigia justament Joan Merli. En el primer número d'aquestarevista s'hi publicava un article, "Picasso i Barcelona", il·lustrat, entre altres, per una pintura picassiana de 1903, La vida , que sempre m'ha fascinat. Puc dir que des d'aquell moment el meu interès per l'artista no ha defallit ni un instant. Per estudiar-lo i penetrar en el seu art he fet molts passos i moltes gestions. Per això, quan a partir de desembre de 1945 m'instal·lo a París la meva il·lusió és anar-lo a veure de seguida. Així i tot, encara trigo un any i mig a satisfer aquest desig. Amb Jaume Sunyer i algú més, vàrem visitar Jean Cocteau i ens vàrem plànyer de la dificultat de veure Picasso. La resposta de Cocteau va ser "Mais, vous êtes catalans!", donant a entendre l'actitud acollidora que Picasso sempre va tenir envers els catalans.

- Com va anar, aquella primera visita?

- Jo hi anava documentat. Ja havia escrit (però no encara publicat) el meu primer llibre sobre ell, Vides de Picasso, de manera que es va adonar de seguida que la meva admiració no era pas fruit d'un rampell passatger. Em va fer una rebuda molt cordial, fins al punt que tot saludant-me va dir-me: "És estrany que no ens hàgim conegut abans" , així, en català. En una altra ocasió, vaig presentar-li el llibre ja publicat i se'n va quedar un exemplar per fer-m'hi un dibuix. Efectivament hi va fer una òliba, una altra de les peces que avui es conserven a la Fundació i que, per cert, encara no s'ha exposat. Vint anys després, en el curs d'una altra visita, vaig mostrar-li aquell exemplar amb l'òliba. Picasso ja tenia 90 anys, o més. Va agradar-li tant el detall que jo hagués conservat aquell dibuix seu (i que, per tant, no me l'hagués venut) que al dors del mateix full hi va fer un altre dibuix. I quan em va retornar l'exemplar va dir-me: "Ara torni-me'l a portar d'aquí a vint anys més" .

- Ara ja sabem com va arribar a tenir el primer Picasso. I tots els altres?

- Una vintena són, com aquest primer, obsequis de Picasso mateix, com ara la guardiola, que hem convertit en una mena d'emblema gràfic de la Fundació. Els altres són producte de compres fetes amb el temps. Fins fa una vintena llarga d'anys encara se'n podien comprar, de Picassos. Ara es cotitzen tant que em resultaria totalment impossible aplegar tantes peces. En ocasions, per adquirir-ne alguna m'han ajudat molt els expertisatges, és a dir, els dictàmens que m'han sol·licitat per acreditar, o no, un Picasso d'atribució dubtosa. D'algunes obres seves que hi ha a la Fundació en conec, a més, tota la història. És el cas, entre altres, del Cap d'home, que Picasso pinta a llotja quan només tenia 15 anys i que és un autèntic prodigi d'execució .

- La passió per Picasso, que l'ha dut a ser-ne segurament el màxim expert mundial, autor d'estudis traduïts a quasi una dotzena de llengües (japonès inclòs), no li ha impedit projectar l'atenció i la curiositat cap a certs artistes actuals.

- La veritat és que no hi comptava. Però el 1980 vaig anar a la primera exposició de Perejaume, li vaig comprar dues obres i el meu interès per la seva obra no ha decaigut des d'aleshores. Pepe Yagües el descobreixo més tard encara, fa cosa d'uns set anys, quan el seu marxant em demana que presenti una exposició que l'artista feia a París. Per contrast, Miquel Barceló se m'escapa en els seus inicis i l'aconsegueixo més endavant .

- Què ho fa que, amb tot plegat, es decideixi a constituir una Fundació?

- La idea em ballava pel cap feia molt temps i la començo a madurar uns trenta d'anys enrere, arran de la mort de la meva mare. El fet de ser fill únic i de no tenir parents directes també hi va pesar, és clar. Va ser en aquells moments que vaig iniciar un seguit d'itineraris per diferents poblacions dels Països Catalans, a la recerca d'algun que volgués albergar la meva col·lecció d'art. Però d'aquest tema ja n'he parlat molt. Finalment, i per mitjà de l'ajuda inestimable de Manuel Royes,, va ser a Caldes d'Estrac on vaig trobar l'acolliment i la sensibilitat que buscava. Avui la Fundació Palau és una realitat que satisfà amb escreix els meus somnis. A més, amb la possibilitat de tenir el meu patrimoni reunit i a l'abast he descobert que tinc més coses que no em pensava, com ara un original de Xavier Nogués que encara no s'ha exposat .

- Nosaltres a vostè el veiem, no sols satisfet, sinó amb una activitat i un dinamisme envejables. La Fundació Palau és, sens dubte, un formidable centre d'operacions.

- El 4 de maig, amb motiu del primer aniversari, tenim prevista la inauguració d'una exposició basada en el Llibre d'Amic i Amat, de Ramon Llull. Els versicles catalans de Llull, acompanyats de la traducció al castellà, francès, italià i anglès, els ha il·lustrat un artista francès, Jean Jacques Laigre, casat amb una catalana. S'ha produït la feliç coincidència que aquesta parella fa vint anys que estiueja a Caldes . Ara estic ocupat en això i en l'ordenació dels autògrafs que formaran part del fons documental de la Fundació. Veuen aquests manuscrits? Són de Carner, de Foix, de Maragall, de Joan Oliver. Juntament amb els d'altres escriptors estrangers, com ara Antonin Artaud, ben aviat s'exhibiran en públic .

- Senyor Palau: deixi'ns que li expressem, a parts iguals, admiració i agraïment. I bon dia tingui.

Il·lustracions: Joan Cunill i Rifà i arxiu dels autors

(*) Article publicat a la revista 3viles el març de 2004

Més informació a:
» www.uoc.edu/lletra/expo/palauifabre/01.html
» www.hspau.com
» Fundació Palau