LA GRAN GUERRA, 90 ANYS DESPRÉS

Abans que la incorregible follia de la raça humana obligués a numerar-les, la Gran Guerra (o la Guerra Gran) era la denominació que rebia la Primera Guerra Mundial, una contesa bèl·lica de gegantesques proporcions en la qual van morir més persones (uns deu milions, la majoria civils) que en una pila de guerres precedents. Per primera vegada, els procediments d'extermini de l'enemic es beneficiaven dels grans avenços tècnics desencadenats per la revolució industrial. Així, es tracta del primer conflicte que té lloc per l'aire (amb el concurs de l'aviació) i sota l'aigua (aparició dels submarins), mentre que per terra els tancs, els canons de gran calibre i els gasos asfixiants multiplicaven també les dimensions de l'immens carnatge. Altrament, les seves conseqüències no són pas menys transcendents: desintegració de tres imperis (l'austrohongarès, l'otomà i el rus), amb el posterior naixement d'una colla de nous Estats, la revolució russa (d'incalculables repercussions) o, fatal com un teorema, l'esclat, el 1939, de la Segona Guerra Mundial.

    Per rememorar aquest decisiu episodi històric, del 24 de maig a l'1 de juny Arts i Lletres va organitzar, amb el suport de l'Ajuntament, un exposició fotogràfica titulada La Gran Guerra (1914-1918): vida i mort a les trinxeres. La mostra -constituïda per una trentena d'imatges desconegudes, cedides generosament pel Centre d'Estudis Argentonins Jaume Clavell- anava acompanyada d'extractes d'articles de l'escriptor i periodista Gaziel (pseudònim d'Agustí Calvet), corresponsal del diari La Vanguardia a París durant tota la guerra. Aquests articles posen de manifest, entre altres coses, la commoció que la Guerra Gran va produir en l'opinió pública catalana, escindida entre germanòfils (els sectors més reaccionaris) i aliadòfils (republicans, socialistes i catalanistes). Els segons, més nombrosos i actius, arriben a reclutar soldats voluntaris per lluitar al costat de França, una participació catalana en la guerra que impulsa la Unió Catalanista. De fet, per al nacionalisme català en la Guerra Gran hi havia en joc la supervivència de nacions petites que, com Sèrbia i Bèlgica, podien assimilar-se amb Catalunya. (En el procés de 1927 pels fets de Prats de Molló, Francesc Macià declarava que una Catalunya independent equivaldria, per a França, a una "Bèlgica pirinenca".) A la simpatia del catalanisme per la causa francesa (incomprensible en termes de fred càlcul polític) hi va contribuir també la figura del mariscal Joffre, català de Ribesaltes i heroi de la crucial batalla del Marne. El cas és que, al marge dels periodistes professionals o ocasionals, una colla de personalitats catalanes, intel·lectuals i polítiques, visiten els fronts de guerra francesos en mostra de solidaritat i adhesió a la causa aliada: Francesc Cambó, el Dr. Solé i Pla (un dels principals promotors dels voluntaris catalans en l'exèrcit francès), Amadeu Hurtado, Feliu Elias, Marià Rubió i Tudurí, Ramon Casas o Josep Clarà.

    Els diaris, sensibles a aquest interès pel conflicte, malden per enviar-hi corresponsals, alguns dels quals, impulsats per motius diversos, disten de ser professionals. És el cas, per exemple, de Francesc Macià, futur president de Catalunya, que entre el 10 de desembre de 1916 i el 17 de gener de 1917 firma, com a diputat a Corts que aleshores era, dotze cròniques al diari La Publicidad sota el títol genèric de Desde Francia. Carta del señor Maciá (avui reunides en el volum Des de França. Carta del senyor Macià. Barcelona: Símbol Editors, 2003); i és el cas, també, de l'escriptor i pintor Santiago Rusiñol, que publica al setmanari L'Esquella de la Torratxa vuit cròniques titulades Deu jorns al front italià, datades a la tardor de 1917 (i reeditades el 2004 per l'editorial L'Avenç amb el títol Espurnes de la guerra).

    Acabarem aquesta síntesi referint-nos als dos corresponsals de guerra catalans que, professionals del periodisme, protagonitzen una trajectòria més sòlida i continuada. Em refereixo a Eugeni Xammar i a Gaziel. El primer, corresponsal entre 1914 i 1918 d'El Día Gráfico, de La Publicidad i del rotatiu novaiorquès The World, el 1916, a Londres, publica en català (cal suposar que amb el patrocini dels serveis britànics de propaganda) l'opuscle Contra la idea d'imperi, un al·legat aliadòfil (o antigermanòfil). Pel que fa a Gaziel, ens trobem amb l'autor de les cròniques que constitueixen la principal i més llegida font d'informació de la societat catalana sobre les vicissituds de la guerra. El seu perfil responia perfectament al d'un estudiós i erudit: doctor en Filosofia i Lletres i secretari del flamant Institut d'Estudis Catalans, l'estiu de 1914 es trobava a la Sorbona ampliant estudis de la seva especialitat. Va ser a París, doncs, on l'1 d'agost el va sorprendre la declaració de guerra a Alemanya i el subsegüent decret de mobilització general. Aquesta circumstància li va capgirar la vida. Recollides en el volum Diario de un estudiante en París, les seves experiències d'agost de 1914 el catapulten al periodisme professional. Passat d'un viatge per Grècia i Sèrbia l'octubre i novembre de 1915, emprès quan semblava que el principal escenari bèl·lic es desplaçava als Balcans, Gaziel du a terme la tasca periodística sense moure's de França i amb un èxit creixent. Al llarg dels anys de guerra va escriure no pas menys que 350 cròniques, una àmplia selecció de les quals es publica en quatre volums: Narraciones de tierras heroicas (1916), En las líneas de fuego (1917), De París a Monastir (1917) y El año de Verdún (1918).