Introducció
Històricament, hem de situar el naixement del cartell polític en els primers anys del segle XX, quan, arran de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució Russa, el cartellisme va irrompre per primera vegada en un camp fins aleshores no explorat, el de la propaganda ideològica. Per divulgar unes tendències polítiques o per fer una crida als ciutadans - amb el propòsit que compartissin una causa i s'unissin a una lluita -, els mitjans que s'havien utilitzat per vendre un perfum o una marca de cigarretes o per promoure una ruta turística van resultar insuficients, per la qual cosa els cartellistes es van veure obligats a buscar alternatives al llenguatge de la publicitat comercial, que de mica en mica va anar evolucionant fins a constituir un vocabulari gràfic nou que, en bona part, assimilava els nous llenguatges estètics (particularment, el surrealisme, el cubisme i el futurisme).En els primers anys trenta, el cartell - com la ràdio i el cinema - va esdevenir un autèntic mitjà de comunicació de masses, tant per la quantitat d'exemplars que se n'editaven i distribuïen com per l'eficàcia informativa que va arribar a tenir. Potser per aquest mateix motiu es va atorgar al cartell una missió desvinculada de la publicitat comercial i directament lligada a la difusió de consignes d'agitació i de denúncia. En el seu llibre sobre la Propaganda política, Jean-Marie Domenach parla d'una "artilleria psicològica" que fonamentalment pretenia provocar un xoc que atorgava el màxim protagonisme a la imatge i emprava el text com un simple suport dels elements iconogràfics: una imatge, unes paraules que es repetien reiteradament fins a aconseguir penetrar en el subconscient col.lectiu.
Des de 1920 a 1936, una part significativa de la producció d'una sèrie d'artistes catalans de diferents generacions se cenyeix a l'àmbit del cartell, vinculat a campanyes culturals, cíviques o polítiques. Alguns noms rellevants: Morell, Anglada, Canals, Galí i Obiols. Reprenien la gran tradició del cartell modernista amb finalitats publicitàries, amb representants tan conspicus com Casas, Rusiñol i Riquer.
 |
Notes sobre el Sindicat de Dibuixants Professionals i la seva obra
-
El Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (SDPC) es constitueix a Barcelona l'abril de 1936 amb el propòsit de defensar i protegir la pràctica laboral dels artistes professionals, molts dels quals treballaven en el camp de la publicitat. La presidència efectiva va recaure en l'andalús Helios Gómez, amb fama de revolucionari, i els reunits van acordar associar-se a la UGT.
- Esclatada la guerra, un grup de dibuixants i milicians armats van requisar el palau dels marquesos de Barberà i la Manresana (avinguda Portal de l'Àngel cantonada amb el carrer de la Canuda), que es converteix en la seu del sindicat, en el taller de treball i en la seu de tertúlies d'artistes.
-
El SDPC es transforma en un potent focus d'activitat propagandística. Un comitè revolucionari, integrat per noms com Alumà. Alloza, Bartolí, Martí-Bas, Bofarull, Fontserè, Viader i Casajuana impulsa la realització dels primers cartells amb consignes polítiques i bèl.liques, que de seguida omplen les parets dels carrers de Barcelona.
- Altres noms de dibuixants i artistes adscrits al SPDC: Subirats, Xirinius, Nel.lo, Vallmitjana, Clavé, Ribera, Goñi, Tona, Teixidor i Solà. Els més prolífics: Martí-Bas i Goñi.
- Es pintava sobre un paper que, prèviament humitejat, es muntava en un bastidor de fusta com si fos una tela, de manera que quan s'assecava quedava tens i sense arrugues. La tipografia dels textos era obra del mateix artista, que la pintava a mà. Els formats oscil.laven entre 70x100 cm i 100x140 cm, i els tiratges, entre 5.000 i 10.000 exemplars.
- Al llarg dels dos primers anys de guerra, el SDPC es va erigir en el centre de propaganda gràfica més important d'Espanya. Era el proveïdor exclusiu de la UGT i del PSUC, feia cartells també per al POUM, la CNT i la FAI i reclamaven els seus serveis organismes com el Comitè Pro-Euskadi, el Comitè Pro-Exèrcit Popular o el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
- A l'elaboració de cartells, pancartes, diaris murals, rètols, postals, pamflets i opuscles de tota mena -la majoria dels quals s'han perdut-, s'hi va sumar la pintada de vagons de tren amb propaganda revolucionària. I dues revistes: Moments i Papitu.
 |
Organització de l'exposició
L'exposició s'organitza en dos grans àmbits, cadascun dels quals se subdivideix en diferents apartats.Àmbit 1: la República en pau
-
Ha arribat la República
- L'Estatut de Núria (1932)
- Eleccions al Parlament de Catalunya
- L'autogovern i les institucions
- El teixit cultural i associatiu
- La premsa
- Eleccions al parlament de Madrid el novembre de 1933
- Els Fets d'Octubre de 1934 i les eleccions de febrer de 1936
 |
 |
-
La insurrecció militar i l'Olimpíada Popular
- El Sindicat de Dibuixants Professionals
- Una revolució desfermada
- Catalunya amb Madrid i amb Euskadi
- La premsa
- L'Exèrcit Popular de la República
- Identificant l'enemic: lluitem contra el feixisme!
- Consignes mobilitzadores
- El camp i la revolució
- Un any de guerra
- La vida cultural al front i a la rereguarda
- Les crides a la unitat
- Consignes cíviques a la rereguarda
- El front de guerra arriba a Catalunya
 |
| Al centre, l'alcalde de Caldes, que va presidir l'acte inaugural.Com es pot observar, les fotos de la taula recorden la recent defunció del president d'Arts i Lletres, Sr. Bartomeu Roig |
 |
 |
|
aspecte que oferia la sala de conferències
|
aspecte que oferia la sala d'exposicions
|
 |
|
Manuel LLanas amb les 3 filles del
difunt Sr. Bartomeu Roig
|
Per saber-ne més
- » Cartells de la primera i de la segona guerra mundial
- Carteles de la República y de la Guerra Civil. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1978.
- Cartells de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2007.
- Catalunya en 1.000 cartells: des dels orígens fins a la Guerra Civil. Barcelona: Postermil, 1994.
- Fontserè, Carles. Memòries d'un cartellista català (1931-1939). Barcelona: Pòrtic, 1995.